6a Assemblea Nacional d'EUiA

Altre lloc gestionat amb el WordPress

Contingut de l'apartat ‘ Opinions/Articles ’

Document personal del Toni Barbarà redactat ABANS del 20 N i que manté vigència en molts punts i serveix com a avaluació del posterior desenvolupament. (en cursiva el que ha quedat superat)

Des d’una tradició de lluites i fantasmes a un futur polèmic. Marc històric elemental en 11 punts. Cap a una Europa blava, negra, roja, verda, o una Europa verdiroja, o roigverda? Com a preàmbul i sense entrar en precisions històriques, és imprescindible alguna referència global, així com aturar-nos en algunes de les qüestions del subtítol. Europa és un territori petit, relativament, vell per històric i, indiscutiblement, convuls i determinant a escala mundial, que invita i obliga a reflexionar sobre la seva situació en aquests moments crucials. És, a més, la nostra Casa Europa.
(…)

Descarrega tot el document en .pdf

Toni Barbarà

Introducción
El gran fracaso de la Unión Europea es no haber sabido acompañar y acompasar, a lo largo de los años, la construcción de  vínculos políticos con los sociales y económicos con la ciudadanía europea como gran protagonista. Es, de hecho, la disolución de un aliento original mientras se desdibujan los contornos de lo que  podía haber sido ejemplo de convivencia y modelo de civilización para otras sociedades.
Vivimos ahora en una Europa sin alma, en una Europa que se hunde en las desigualdades. La Europa que se desfigura en esta crisis pone cada día más al descubierto el desgarro de unos procedimientos democráticos vulnerados (Grecia, Italia) y las hechuras de una inmensa estafa política y social;  significa la pérdida de los derechos ciudadanos que representaban una impronta y razón de ser fraguada tras las tensiones de la II Guerra Mundial y la levedad de la voluntad  –que en su momento pudo ser real-  de construir en paz nuevas democracias europeas basadas en las políticas de bienestar y en el pleno empleo keynesiano.

Àngels Martínez Castells

Descarrega el document en .pdf

Lideratge

febrer 9, 2012 Opinions/Articles Comentaris

La profunditat de la crisi ens porta a debatre sobre la necessitat de com fer-li front, tant a l’Autonomia de Catalunya com a l’estat.

Les propostes i les aliances formen part de la lluita a carrer. A Catalunya hi ha la Plataforma contra les retallades i tot d’Entitats i organismes socials i cívics, com el 15 M, que es plantegen sobre quines bases i com aplegar el màxim de forces. La darrera manifestació que va aplegar al Fòrum Social Català i a la plataforma contra les retallades mostra la tendència unitària. A l’estat són els sindicats que estan fent moviments per confluir en una plataforma estatal en defensa dels serveis públics, amb una composició social, política i ciutadana.

Quan es tracta la idea d’un front ampli en el que hi pugui participar totes les classes i segments socials ens cal plantejant-se el tipus de propostes i objectius a defensar, les components socials que en formaran part, i quin sector social imprimirà el lideratge.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Una de les noves senyals polítiques que convenen és aconseguir una dona a la coordinació general del moviment EUiA. Una coordinació formada amb un equip crític, col·legiat i compartit.
En gairebé 14 anys EUiA ha tingut dos presidents i dos coordinadors, tots quatre homes.
En els primers quatre anys fins a la tercera assemblea varem establir un sistema de presidència i coordinació. La cosa va grinyolar per la dificultat d’aconseguir un treball en equip compartit que fomentés el consens i la construcció de moviment alternatiu. A la tercera assemblea es va passar a coordinador únic. La tendència a estructurar-se com a partit, a jerarquitzar-se de dalt a baix, va anar incrementant-se a mesura que la direcció política progressava en les institucions.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Aportació als treballs de la Comissió 2.

Per a la propera etapa crec que hauríem d’incloure la horitzontalitat en tant que manera (eina) de treball i també de decisió en l’esperit de cada cop anar sent una mica més moviment polític i social. Que pugui passar d’una voluntat a una realitat.

Emprar la horitzontalitat en els diferents espais de treball, reflexió i organització de la nostra organització i que aquesta impregni els espais de treball, d’elaboració i compartir experiències entre afiliats i afiliades, activistes, amics i amigues, votants, coordinar treballs, propostes…

Un bon encert va ser la nova fitxa d’afiliació que demana a les persones que s’afilien, quins son els temes d’interès i/o que els /les agradaria treballar. Això ens dona una idea, si no es tracta d’una persona que s’acosta a partir d’una lluita temàtica específica. El pas que ens cal donar, no és sols que la tindrem informada de les activitats que sobre la determinada matèria se li pugui donar… sinó que el paper a jugar per els àmbits de treball o àrees adquireix un paper important. Cal interactuar.
[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Intentaré seguir concretant propostes en la línia d’algunes de les aportacions ja fetes per Julián, Alba, Toni C., Carlos del Barrio.

Per ser una EUiA més Jove ens cal abandonar definitivament les pors i les prevencions cap als nous moviments socials que existeixen i els que sortiran degut a les difícils condicions que imposa la crisi. Des de les àrees/àmbits/grups de treball cal anar a buscar a aquests moviments, debatre i incorporar les propostes que creiem defensen la nostra gent. Teixint una aliança entre el teixit associatiu sindical, el social i el polític. Per això cal voluntat política i recursos.

Més que crear moviments socials afins a la nostra organització cal sumar-se als ja existents i promoure la coordinació dins de l’àmbit de lluita.

Proposo que les coordinacions o responsabilitats siguin compartides, dures persones, sempre que sigui possible, per fomentar la paritat i la formació de noves coordinadores, establint una renovació intercalada i rotativa on tothom que estigui disposat pugui exercir la coordinació.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

El sistema capitalista, amb la seva lògica de maximitzar el benefici, actua explotant el factor treball i els recursos naturals. La contradicció entre capital i treball es complementa amb la contradicció entre capital i medi ambient, i ambdues segueixen la mateixa lògica. Pensem per tant que l’aportació de l’ecologisme polític ha de ser necessàriament anticapitalista. Apostem per un canvi de sistema econòmic que permeti la superació de tota explotació i que situï en el centre de la seva actuació a les persones i a la naturalesa.

En el moment actual, defensem la intervenció de l’Estat sobre el mercat per aconseguir la millora del medi ambient. La nostra prioritat és avançar cap a un canvi de model productiu més sostenible. Mentrestant, defensem la regulació directa que impedeixi la contaminació, i només en segona instància proposem la penalització de la contaminació mitjançant el sistema fiscal. El primer principi és el de no contaminar, només després podem parlar de ‘qui contamina, paga’.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Benvolguda Anna Rubio,

Les propostes, quan s’escriuen ràpida i telegràficament, no sempre es fan entendre bé, per això moltes vegades son difícils de comprendre.
Crec que planteges dues qüestions en termes de dubtes.

  • La primera és en relació amb els cicles, conferencies i debats: quines són les diferencies entre ells? com s’organitzen? qui els organitza? …(etc).
  • La segona aborda el tema: que s’entén per societat civil?

La primera qüestió.

  1. El caràcter de conferència o debat depèn de qui organitza l’activitat, que al mateix temps es qui defineix les característiques de la trobada.
  2. Sempre hem de tenir present que les trobades en el marc de la Fundació l’Alternativa no substitueixen les comissions congressuals d’elaboració, ni les comissions del Consell Nacional, ni las assemblees territorials i dels sectors.
  3. Aquestes activitats que es realitzen a la Fundació són únicament una reflexió complementaria per aprofundir al servei de les assemblees.
  4. Tenim tres cicles, espais o àmbits. Els pots anomenar com vulguis.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

La transversalitat de les polítiques de foment del Transport Públic, fa que la seva promoció no sigui únicament un instrument de política mediambiental, si no que té connotacions en la planificació del territori i en la eficiència econòmica del país. Però sobretot és essencialment una política social, una pota més de l’Estat de Benestar,  perquè aquestes politiques garanteixen a tothom, independentment de seu nivell de renda, la igualtat d’oportunitats en la mobilitat i, per tant, en l’accessibilitat als drets del treball, salut, educació, oci, etc. L’objecte de les polítiques de Transport Públic, no ha de ser el moviment de persones en si, sinó garantir l’accessibilitat de la població als llocs on pot gaudir dels seus drets (treball, educació, salut,lleure, etc) , essent l’objectiu prioritari l’accés a aquest drets amb els mínims de desplaçaments.

No tan sols iguala, sino que millora a les capes més desfavorides de la població. Les dades diuen que la majoria de dones, joves i persones amb rendes baixes utilitzen de forma habitual el transport públic en comptes del transport privat, observant-ne una relació inversa entre el nivell de renda i l’ús del transport públic. Queda clar que si es millora el transport públic, milloraran paral·lelament les condicions de la gent més desafavorida.
[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

“O inventamos o erramos”
Simón Rodríguez

Pese a las lógicas limitaciones de espacio, es obligado iniciar cualquier propuesta organizativa con una minima reflexión sobre cuál es la EUiA que queremos construir. A mi parecer, debería ser:
Más joven, más femenina y menos centrada en el área metropolitana.
Más integradora con los nuevos cuadros y más renovadora.
Más movimiento y menos suma de partidos: mayor protagonismo de las personas que participan como independientes y de la afiliación en general, a través de las Asambleas de base, cuyo fortalecimiento es urgente y prioritario.
Más social y menos institucional: menos marcada por la dinámica parlamentaria, más municipalista y más abierta a la participación y las luchas ciudadanas.
Más transparente, tanto hacia la afiliación como hacia la ciudadanía.
Más realista: que adecue sus aspiraciones y apuestas a las capacidades reales de la organización y sea consecuente a la hora de asignar los recursos.
Capaz de aprovechar las nuevas tecnologías, para ampliar la participación interna y la difusión externa de nuestras propuestas.
[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]