6a Assemblea Nacional d'EUiA

Altre lloc gestionat amb el WordPress

Contingut de l'apartat ‘ Documents Comissió 4 ’

Els anys de govern anomenat Catalanista i d’Esquerres, en una primera etapa, i d’Entesa Nacional de Progrés, en una segona, van suposar una ruptura política clara en un context d’hegemonia de les dretes (23 anys de govern de CiU a Catalunya, des de 1996 els governs d’Aznar al conjunt de l’estat, etc) que va il·lusionar i esperançar  les esquerres de Catalunya.

En quant a l’aplicació de polítiques d’esquerres i/o progressistes, cal destacar la implantació de lleis i accions de caire social que intentaven millorar la qualitat de vida dels catalans i les catalanes: la Llei de Serveis Socials, les Lleis de barris, el conjunt de les polítiques d’habitatge, les polítiques de la Memòria Democràtica o l’Estatut d’Autonomia que incrementava el sostre competencial de Catalunya i avançava en les relacions federals amb el conjunt dels pobles d’Espanya). Segurament, des d’EUiA hauríem desitjat unes polítiques més clarament i descaradament d’esquerres i, per tant, un govern de transformació social i de canvis estructurals, però el fet que la majoria de socis de govern (PSC-CpC i ERC) no formessin part de l’esquerra transformadora va dificultar aquesta tasca. Tanmateix, la correlació de forces (de la coalició ICV-EUiA i, especialment, d’EUiA) dins de l’exercici del govern, algunes decisions del govern d’entesa (acceptació de la imposició de rebaixar un 5% de sou a funcionaris, aprovació de la LEC tot i el desmarcament d’ICV-EUiA o actuacions dels Mossos d’Esquadra) i la ofensiva de la dreta política, mediàtica i social més reaccionària contra la imatge del govern va significar un allunyament del conjunt de la ciutadania (i dels votants) d’esquerres.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Aportació al CALAIX 2- CATALUNYA.

Actualment, i fins que des de l’esquerra no aconseguim construir aquesta aliança o front per defensar els serveis públics i l’”estat del benestar”, qui ha posat en marxa una aliança social i institucional és la dreta. Els sectors de la dreta social (patronal, església, mitjans de comunicació privats, neoliberals, etc) i la dreta institucional (fonamentalment CiU i PP) han arribat a acords per desmuntar els serveis públics i els drets socials i laborals del conjunt de la classe treballadora. Només amb aquest objectiu s’entén el recent Acord del Neri que ha estat capitanejat per la dreta més rància i més retalladora, representada a Catalunya per Sánchez-Camacho.

L’aliança de la dreta social i institucional també ha presentat una Reforma Laboral que és la més nociva per a la classe treballadora des de la recuperació de la democràcia. A més, en un context on els mitjans de comunicació públics (estatals, nacionals i locals) estan perdent capacitat d’informació davant del conjunt de la ciutadania a passes agegantades amb l’excusa de la crisi econòmica, l’Aliança de la dreta tindrà en l’auge dels mitjans de comunicació privats de caire neoliberal i/o de dretes una plataforma per continuar (des)informant el conjunt de la classe treballadora.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Al calaix 1 .- “…aliances polítiques…

1.- Afegir/especificar al final del breu paràgraf 5:… de les forces
d’esquerres*…” i de forma molt especial a aquelles del espais polítics de
les esquerres alternatives, anticapitalistes i les sobiranistes i
independentistes (com Revolta i/o les CUP), i tant a nivells nacional com
local “ *

*—————————*

Al calaix 2.- Catalunya…

2.1.- El títol: Una nova *hegemonia i majoria social *de progrés

2.2.- Pag 2, paràgraf 4, en acabar el text “…i de la classe mitjana.” ,
afegir.

*“No fem aquí un balanç rigorós de l’ acció de govern dels dos Tripartits
(que tocarà fer a autocríticament a algun lloc) però sí deixar constància
elemental d’un estat de la qüestió. Malgrat la gravetat de la crisi que ens
colpeja, i les brutals agressions en forma de retallades socials i
laborals, el sentiment al carrer, si escoltem el que expressen les nostres
gents, treballadors/es i classes populars més conscients, més indignats,
més mobilitzats, en el seu relat no hi ha un enyorament dels anteriors
governs ni gairebé un record per als tripartits d’ “esquerres “, i sovint
ni tan sols un reconeixement a aquelles polítiques socials i progressistes
que indubtablement van fer. Més aviat la percepció instal·lada és el de
que per tombar aquesta marea blava cal emprar més decisió, claredat i
resposta alternativa, a partir de generar una insubmissió, revolta o
rebel·lia social (i sociopolítica) doncs en el imaginari de moltes persones
segueix la idea que van ser aquelles polítiques tripartides, porugues,
insuficients, contradictòries, i amb alguns errors de calat, les
oportunitats perdudes que han acabat facilitant l’ascens violent de les
dretes”. *
[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Un cop establertes la línies diferencials entre “aliança- estratègica” i “pacte– puntual”, i pel que fa a l’àmbit d’allò social, és important assenyalar alguns aprenentatges útils procedents d’altres tantes experiències del treball en els darrers temps.

L’aliança es fonamenta a partir del reconeixement i acceptació mútua i recíproca de la coincidència d’objectius, i de valors. Es tracta doncs del cos ideològic, que aplega i suma a partir del reconeixement de la diversitat i de la voluntat de la confluència. Quan parlem d’ “ideologia” ho fem en el sentit empíric d’un determinat codi ètic i de conformació de posició moral i de principis sobre un tema o un valor i que supera els límits de les formacions polítiques o sociopolítiques estructurades. El pacte, per contra, no és més que un acord puntual per a una determinada acció davant una situació concreta definida i limitada en el temps i els objectius.

Quan parlem del concepte i objectiu d’un sistema nacional i públic de salut”, o quan tractem d’una educació laica, universal i pública, o del dret d’exercici d’autodeterminació dels pobles, estem acordant un marc d lluita i aliança de tipus ideològic que incorpora “idees” i valors, vinguin d’allà on vinguin les seves persones i components.

Aquest compromís ha de ser explícit, concret, definit i assumit públicament. Tanmateix cal que es situï al marge d’ interessos nítidament i legitima partidistes, i encara més enllà, perfectament deslindats d’escenaris electorals.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Comunicado del  P.E.E. (Izquierda Europea).

La cumbre de la Unión Europea ha confirmado, una vez más, la fidelidad de la UE los intereses de los mercados, y su voluntad de hacer pagar la crisis del sistema bancario y financiero a los pueblos europeos.

En lugar de abogar por la inversión en desarrollo social y económico para reducir los déficits, según aconsejó la CES (Confederación Europea de Sindicatos) entre otros, los Jefes de Estado y de Gobiernos europeos han acordado la “disciplina fiscal” de la “regla de oro”, las sanciones automáticas y un “derecho de injerencia”de la UE en los presupuestos nacionales. No sólo no han considerado ningún tipo de consulta a los pueblos sino que además quieren poner nuevas ataduras a las soberanías nacionales para imponer la austeridad.

Con exclusión de cualquier intervención del Banco Central Europeo para comprar directamente deuda de los estados en situación de riesgo y financiar proyectos de interés general, los líderes europeos vuelven otra vez a hacer imposible una salida de la crisis y entregan Europa en bandeja a los especuladores. Los instrumentos -los fondos y el mecanismo- llamados de “estabilidad” tienen como único fin garantizar las rentas de los bancos. Son del todo inútiles para las mujeres y hombres que sufren de la crisis. Es necesario el control público de los bancos, transparencia sobre la multitud de activos tóxicos que circulan aún por toda Europa y desarrollar una política de crédito que sirva a la economía real.

Descarrega tot el document en .pdf

Toni Barbarà

El escenario estatal, europeo e internacional.

Esta situación descrita se da en todos los marcos y traspasa de lo económico a lo social y político. La socialdemocracia europea se desmorona y no encuentra salidas de futuro, una vez ha servido para ser gestores del neoliberalismo, las derechas más agresivas, reaccionarías y capitalistas, a menudo traspasando el límite de los mínimos democráticos están en subida sostenida y casi generalizada en todas partes. Opciones como el ecologismo verde han entrado en complicidad y complementariedad de tipo verde-liberal con las expresiones más derechistas y neoliberales. Mientras los partidos socialistas europeos buscan fórmulas nacionales para intentar recuperar futuras mayorías, las izquierdas reales, y transformadoras, estamos intentando construir una alternativa al servicio de los pueblos y de los derechos sociales, democráticos y la paz. (Partido de la Izquierda Europea).
[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]

Document personal del Toni Barbarà redactat ABANS del 20 N i que manté vigència en molts punts i serveix com a avaluació del posterior desenvolupament. (en cursiva el que ha quedat superat)

Des d’una tradició de lluites i fantasmes a un futur polèmic. Marc històric elemental en 11 punts. Cap a una Europa blava, negra, roja, verda, o una Europa verdiroja, o roigverda? Com a preàmbul i sense entrar en precisions històriques, és imprescindible alguna referència global, així com aturar-nos en algunes de les qüestions del subtítol. Europa és un territori petit, relativament, vell per històric i, indiscutiblement, convuls i determinant a escala mundial, que invita i obliga a reflexionar sobre la seva situació en aquests moments crucials. És, a més, la nostra Casa Europa.
(…)

Descarrega tot el document en .pdf

Toni Barbarà

Introducción
El gran fracaso de la Unión Europea es no haber sabido acompañar y acompasar, a lo largo de los años, la construcción de  vínculos políticos con los sociales y económicos con la ciudadanía europea como gran protagonista. Es, de hecho, la disolución de un aliento original mientras se desdibujan los contornos de lo que  podía haber sido ejemplo de convivencia y modelo de civilización para otras sociedades.
Vivimos ahora en una Europa sin alma, en una Europa que se hunde en las desigualdades. La Europa que se desfigura en esta crisis pone cada día más al descubierto el desgarro de unos procedimientos democráticos vulnerados (Grecia, Italia) y las hechuras de una inmensa estafa política y social;  significa la pérdida de los derechos ciudadanos que representaban una impronta y razón de ser fraguada tras las tensiones de la II Guerra Mundial y la levedad de la voluntad  –que en su momento pudo ser real-  de construir en paz nuevas democracias europeas basadas en las políticas de bienestar y en el pleno empleo keynesiano.

Àngels Martínez Castells

Descarrega el document en .pdf

Aliances polítiques i socials. Majories de progrés a Catalunya, Espanya, i Europa (balanç de l’experiència del Govern d’Entesa, compromís amb IU i altres forces d’esquerres de l’Estat espanyol, el PEE i la política europea…).

Per treballar en la comissió 4: euia6a_comissio4@googlegroups.com

Amb la participació de 22 persones -9 d’elles dones- va iniciar els seus treballs la
Comissió 4 euia6a.

Pròxima reunió, d’aquesta comissió 4, Divendres 10, a les 18h.

Tot i iniciar-se en quedar utilitzar la primera trobada per a pluja d’idees, es va
anar barrejant pluja d’idees amb propostes de mètode de treball i preguntes per a
respondre’ns. Fins i tot el títol i continguts genèrics per a aquesta comissió
senyalada en el document aprovat pel CN, que és “Aliances i majories progressistes a
Catalunya, Espanya i Europa” -1.4.- Majories progressistes (balanç del Govern
d’Entesa i horitzó 2014)- va ser objecte de discussió.

[Pitja aquí per seguir llegint i comentar]