6a Assemblea Nacional d'EUiA

Altre lloc gestionat amb el WordPress

El sistema capitalista, amb la seva lògica de maximitzar el benefici, actua explotant el factor treball i els recursos naturals. La contradicció entre capital i treball es complementa amb la contradicció entre capital i medi ambient, i ambdues segueixen la mateixa lògica. Pensem per tant que l’aportació de l’ecologisme polític ha de ser necessàriament anticapitalista. Apostem per un canvi de sistema econòmic que permeti la superació de tota explotació i que situï en el centre de la seva actuació a les persones i a la naturalesa.

En el moment actual, defensem la intervenció de l’Estat sobre el mercat per aconseguir la millora del medi ambient. La nostra prioritat és avançar cap a un canvi de model productiu més sostenible. Mentrestant, defensem la regulació directa que impedeixi la contaminació, i només en segona instància proposem la penalització de la contaminació mitjançant el sistema fiscal. El primer principi és el de no contaminar, només després podem parlar de ‘qui contamina, paga’.

Apostem per un altre model de producció i consum substancialment diferent a l’actual. Més que parlar de decreixement del PIB, preferim parlar de reorientació de la producció i del consum entre diferents activitats, amb l’objectiu final d’assolir de manera sostenible una distribució equitativa de les mateixes a nivell mundial. Totes les societats humanes generen impactes pel fet d’existir. Però tot i que cada societat sigui generadora d’impactes, el tipus i la intensitat de les pressions que exerceixen sobre el medi natural depèn de manera directa del seu model d’organització. No tots els models portaran associats els mateixos impactes; hi ha formes d’habitar i viure més sostenibles que d’altres. Els nostres modes d’organització actual son sistemes oberts que depenen d’una quantitat ingent d’entrades de matèria i energia i retornen al medi una gran quantitat de residus i d’energia dissipada. Les nostres societats depenen totalment del medi natural que proveeix els recursos que utilitza i recull els residus que. Paradoxalment, tot i aquesta dependència, les societats actuals han una sensació totalment fictícia de que el medi ambient ens queda lluny

Cal intervenir sobre les nostres formes d’organització per tal de fer-les més justes i eficients: augmentar l’autosuficiència local en l’obtenció dels recursos, reduir el seu consum garantint uns mínims a tothom, assegurar-nos que les substàncies retornades al medi son assimilables i reduir la nostra dependència de recursos no renovables, i tot això fer-ho de manera democràtica, on tots siguem protagonistes del procés. Unes relacions sostenibles entre els éssers humans i el medi ambient han de basar-se sobre la idea d’un mon limitat, i assegurar que els recursos del planeta es reparteixen equitativament entre els seus habitants, actuals i futurs. També a la seva Sobirania Alimentaria, en sentit ampli, que abracen polítiques tant del control de la producció i els seus mercats, com també a promoure el Dret a la Alimentació , el accés i el control dels pobles a la terra, a l’aigua i els recursos genètics de la Natura i a la promoció d’un us sostenible de la producció.

La governança ambiental des d’EUIA ha de ser el concepte per a designar una nova forma de governar, en la que la presa de decisions de les polítiques ambientals, inclou els agents socials i institucionals implicats, mitjançant la posta en comú de l’experiència i de coneixements de tothom, i que veritablement acabin sent vinculants. També, hem de defugir de la cultura del No, que ha etiquetat la dreta als moviments socials, ja que l’objectiu que hem de perseguir és el de construir noves polítiques que integrin el concepte d’equitat i justícia ambiental, encara no integrat a l’actual agenda política. Es tracta no de treballar per a la ciutadania, si no amb la ciutadania. Aquesta participació per a la sostenibilitat, ha de ser descentralitzada, d’arrel pluralista i de proximitat que vagi des de la informació, formació, adopcions de nous rols i valors ciutadans fins a la participació real.

El desenvolupament i consolidació de l’estructura econòmica capitalista, ha derivat un model territorial caracteritzat per la concentració poblacional i d’activitats a diferents escales, l’abandó de l’àmbit rural, el consum de sòl, la sobreexplotació de recursos, l’increment de la mobilitat, i la fragmentació i deterioració dels ecosistemes. En el cas espanyol, aquesta pressió sobre el territori ha tingut una component addicional específica, derivada del desviament de fluxos d’inversió cap als actius immobiliaris situats, principalment, en els entorns metropolitans i àrees amb valor turístic, que ha suposat un increment de la urbanització per a ús residencial molt per sobre d’altres països de l’OCDE. És urgent ordenar els processos territorials i reequilibrar la seva estructura, sobre la base d’un model territorial policèntric articulat sobre un sistema de ciutats de diferents mides entrelligades, amb reforç dels centres urbans existents i protecció d’espais interiors de reequilibri ecològic amb la promoció activa del món rural apostant per descentralitzar equipaments i inversions que donin suport a una nova economia del món rural basada en la relocalització d’activitats professionals i l’aprofitament responsable dels seus recursos naturals, més enllà del turisme, mitjançant sinèrgies amb els sectors energètic i industrial

Des d’aquest punt de vista, cal fer referència a la fragmentació i l’esmicolament dels espais naturals, i dels ecosistemes, dintre de la matriu territorial que ha de ser tot el territori català. Aquest fet té com a conseqüència una pèrdua sostinguda de biodiversitat que és un procés històric natural molt antic, precisament per això la diversitat biològica té el dret inaliable a continuar en la seva existència. La biodiversitat al esser indispensable com a element per la nostre pròpia supervivència i també dóna una pista sobre la nostra evolució i com funcionen els ecosistemes. S’ha de reforçar els instruments de gestió per a la protecció dels espais naturals i corredors biològics del país amb l’objectiu de protegir els hàbitats de la fauna salvatge. També s’ha actuar contra les causes concretes de la pèrdua de ecosistemes, i per tant, de biodiversitat com la tala de boscos, la degradació dels sols, la contaminació ambiental o la caça i la pesca excessives

Però parlar del sistema capitalista gens respectuós del medi és parlar de l’energia que el sustenta. En els darrers temps, en tot allò que té a veure amb la qüestió de l’energia, es viu en un marc de confusió, originat i mantingut per les campanyes de determinats sectors econòmics i polítics. Més enllà dels pilars econòmics, cal consolidar una cultura energètica que tingui com a referència principal altres fonaments com són els ambientals i socials. El debat actual i futur sobre l’energia nuclear i la seva utilització per a reduir les emissions de CO2, no té cap sentit, però ara més que mai es necessària la participació en aquesta lluita, de totes les persones que pensem que aquesta no és la solució al canvi climàtic, sinó un greu problema afegit. És possible fer front al repte del canvi climàtic amb alternatives a l’energia nuclear, amb respostes globals com la redacció d’un nou Pla de la Energia amb l’horitzó més enllà del 2030 que defineixi els possibles valors de consum i generació, per produir l’energia que sigui estrictament necessària amb el menor impacte ambiental, però també amb el suport de respostes locals i individuals, i sobretot amb la dotació dels recursos econòmics, tècnics i legislatius necessaris, dintre del marc de la generació d’energia renovable. Accions en sentit vertical, des de l’individu fins al govern, però també transversal amb actuacions coordinades que tinguin com a objectiu la definició de polítiques sobre la qüestió.

El mateix passa amb l’aigua. Així, si avui es parla d’una escassetat d’aigua, no és una escassetat física, sinó socialment condicionada pels usos de l’aigua i la manera de cobrir-los, heretada d’unes polítiques que no van tenir en compte en cap moment els possibles límits del recurs. No ha estat fins a una època molt recent quan s’ha començat a qüestionar aquest model amb arguments integrals que abastin totes les seves implicacions, així com a construir alternatives a aquesta gestió amb una visió més democràtica i ambientalista, com ara a Espanya el moviment per la Nova Cultura de l’Aigua.

Des d’aquesta nova perspectiva, es parteix de la idea de que l’aigua i els ecosistemes que la contenen constitueixen una sola realitat indissociable, i per tant es prioritza la restitució a un bon estat ecològic dels mateixos per tal de poder assegurar el subministrament d’aigua, en quantitat i qualitat. En aquest context la gestió de la demanda d’aigua es considera en un marc més ampli (econòmic, social i ambiental) i no com a variable independent de la resta. Es té en compte el cicle de l’aigua en totes les seves etapes, així com el model territorial que el condiciona i tots els factors que puguin tenir una influència sobre la variació d’aquesta demanda, basat en la sostenibilitat (que es mantinguin uns ecosistemes sans que permetin disposar de subministraments segurs i saludables), la subsidiarietat (que les decisions es prenguin en el nivell més proper possible als llocs on s’utilitza l’aigua) i Eficiència (obtenir l’aigua al millor cost possible amb les millors tecnologies possibles que ofereixin beneficis ambientals concrets) .

Respecte a l’estratègia de prevenció dels residus s’ha de basar en l’augment de la responsabilitat del productor, ja sigui mitjançant l’aplicació de mesures coercitives, la realització programes de conscienciació o la implantació de sistemes de gestió de residus que augmentin la implicació del generador. Cal considerar que la principal mesura que es pot aplicar per lluitar contra la problemàtica dels residus és evitar la seva pròpia generació, mitjançant mesures de prevenció; seguides, d’acord amb la jerarquia de gestió de residus, per la reutilització i la valorització material.

Respecte a la qualitat de l’aire depèn directament doncs del model industrial, energètic i de mobilitat de la societat .Cremar combustibles fòssils augmenta la concentració a l’atmosfera de compostos perjudicials per a la salut: a banda de l’emissió de CO2, el principal responsable de l’efecte hivernacle però sense impactes directes a la salut, s’emeten principalment òxids de nitrogen , de sofre, ozó troposfèric, o partícules en suspensió, que causen problemes de gravetat variable, principalment respiratoris, cardiovasculars i càncers. Els efectes nocius d’aquests contaminats sobre la salut estan molt per sobre de la percepció actual del seu risc: els estudis epidemiològics calculen que causen una mortalitat anual que multiplica per tres la dels accidents de trànsit.

La majoria de la població catalana està sotmesa a nivells de contaminació atmosfèrica superiors als que marca la normativa europea. Segons el CSIC si les emissions es reduïssin als nivells de compliment de la llei, s’evitarien, només a Barcelona, 3.500 morts anuals

Per últim, i com a resultat de tot això, diem que el Canvi Climàtic és efecte directe del model de producció capitalista, tot i que no únicament deriva del mateix. El seu origen és antròpic, però no de totes les persones per igual, sinó d’unes determinades activitats econòmiques que són responsables del mateix. És imprescindible una actitud decidida en aquesta matèria, amb un canvi substancial del model productiu i una reorientació de les activitats econòmiques. Només en segona instància s’han d’aplicar les polítiques de mitigació i adaptació, per aquest ordre. Hem donat suport a l’estratègia catalana contra el canvi climàtic, elaborada al si del govern de l’Entesa després d’un bon procés participatiu, i que plantejava polítiques d’adaptació i mitigació orientades en la línia correcta.

La nostra lluita pel Medi Ambient és la lluita dels valors més nítidament anticapitalistes que va des de l’estratègia contra el Canvi Climàtic fins la lluita animalista, on s’estableix una relació ètica amb els animals basada en el respecte, superant la visió de “dret de propietat” o d’ “explotació de recurs”.

Toni Campos

Comparteix!
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • Google Bookmarks
  • email
  • del.icio.us
  • Add to favorites
  • Meneame

Escriu un comentari