6a Assemblea Nacional d'EUiA

Altre lloc gestionat amb el WordPress

Un cop establertes la línies diferencials entre “aliança- estratègica” i “pacte– puntual”, i pel que fa a l’àmbit d’allò social, és important assenyalar alguns aprenentatges útils procedents d’altres tantes experiències del treball en els darrers temps.

L’aliança es fonamenta a partir del reconeixement i acceptació mútua i recíproca de la coincidència d’objectius, i de valors. Es tracta doncs del cos ideològic, que aplega i suma a partir del reconeixement de la diversitat i de la voluntat de la confluència. Quan parlem d’ “ideologia” ho fem en el sentit empíric d’un determinat codi ètic i de conformació de posició moral i de principis sobre un tema o un valor i que supera els límits de les formacions polítiques o sociopolítiques estructurades. El pacte, per contra, no és més que un acord puntual per a una determinada acció davant una situació concreta definida i limitada en el temps i els objectius.

Quan parlem del concepte i objectiu d’un sistema nacional i públic de salut”, o quan tractem d’una educació laica, universal i pública, o del dret d’exercici d’autodeterminació dels pobles, estem acordant un marc d lluita i aliança de tipus ideològic que incorpora “idees” i valors, vinguin d’allà on vinguin les seves persones i components.

Aquest compromís ha de ser explícit, concret, definit i assumit públicament. Tanmateix cal que es situï al marge d’ interessos nítidament i legitima partidistes, i encara més enllà, perfectament deslindats d’escenaris electorals.


L’ús i abús d’instrumentalització partidista ha anat generant un estat de rebuig i d’hipersensibilitat i malfiança entre col·lectius i persones mobilitzats en grans causes i/o causes de conjuntura o de sector, que s’han distanciat críticament de les sigles electorals i de partits o coalicions en veure com el seu treball o posició ha estat posats al servei de les aritmètiques partidistes o electorals. Han estat manifestament crítics amb desencontres, contradiccions i errors en la nostra pràctica política que cal reconèixer hem comés , junt amb encerts sovint mal explicats. Tot això ha desencantat, ha produït desafecció i llunyania cara a integracions sociopolítiques des del caràcter bàsicament contestatari, insurgent i denunciador dels moviments socials, que posen el seu visor en primera instància en la política entesa/malentesa com activitat professionals i de joc d’interessos. Aquest desprestigi de política, i polítics, de forma indiscriminada és una de les assignatures urgents que cal recuperar i aprovar i per tal és imprescindible corregir errors, i mètodes.

El grau de maduresa, avui, dels nous moviments socials, corren en paral·lel a la seva pluralitat, heterogeneïtat i sovint i malauradament indefinició o inviabilitat pràctica sobre com treballar de forma eficaç allò que els fa forts: la denuncia d’un sistema que abominen i del que analitzen amb lucidesa i frescor les característiques i causes, i la coincidència ampla d’objectius i regles de joc . Fins i tot s’arriben a confeccionar llistats reivindicatius concrets i concretables en el temps, sovint ja enunciats a programes electorals o propostes de partits d’esquerres àdhuc socialdemòcrates. La negació, però, de la via política, entesa per molts d’ells com a equivalent a institucional, suposa la renúncia a un instrument de vàlua demostrada i inqüestionable, l’organització política (i sindical), però que a força de males praxis de prepotència, exclusió, endogàmia i sordesa han acabat visualitzant- se com una forma degradada de la democràcia participativa, i fent que es menystingui la seva autenticitat, història, legitimitat i els seus valors i resultats.

Cal doncs, l’autocrítica per tal de recuperar el terreny perdut en la “credibilitat” social, cal regenerar la POLÍTICA en majúscules però canviant les maneres de fer política, i en aquest cas, referit a les relacions amb els moviments i les organitzacions socials.

Cal escoltar, aprendre, debatre en el respecte mutu i en pla de reconeixement de diferents, cal anar reconeixent, corregint i rectificant errors, cal engrescar en positiu amb els avenços i les victòries comunes, cal generar cultura de pluralitat confluent, cal generositat, cal modèstia, cal sinceritat, cal empenta, cal TREBALL, cal rebel·lia i força per impulsar un moviment de resposta a la davallada on ens porta el capitalisme ferotge d’aquesta etapa, i cal visualitzar la idea de força del compromís de la ciutadania en lluita.

…Els resultats en termes partidaris, i electorals, tan legítims com complementaris, vindran per si sols, si la feina ha estat ben feta i amb alçada de mires. No podem seguir parlant d’allò nostre, a esquenes o al marge del que és interès imperiós de totes i de totes. La crítica i l’autocrítica son SEMPRE, útils i necessàries per a créixer saludablement. No hi ha crítiques “constructives o destructives”, només hi ha crítiques ben fetes, o no; i honestes, o no.
Tenim experiències molt concretes de com treballar aquestes aliances, fins i tot de com construir els escenaris, sempre des de dins, junt, i amb les persones. I també de como no fer-ho des del direccionisme, la consigna i el pal de paller on els altres ja vindran i s’aplegaran.

Si s’escau posem exemples… al menys dels casos reeixits: ILPs de la Fibromialgia i la SFC, de les escoles 0 -3 anys, Dempeus per la salut pública, Ateneu Roig, plataforma “prouretallades”, dret a decidir, oles mobilitzacions per la Pau, els mateixos “iaioflautes”…i més, a nivell català. D’ altres, d’aquelles que no cal imitar, obvio la llista i la deixo a la voluntat crítica de qui vulgui recordar.

La immensa majoria de treballadors/es i classes populars vol i està per la labor i la confluència de les lluites, i té molt clar contra què i contra qui lluitem plegats. Es tracta a la fi de no confrontar inútilment i estèril, de no fer-los cap favor, als governs de l’oligarquia i les finances, amb debats interns dels moviments emergents i insurgents. Confluència perquè no es pretén ni donar la classe, ni canviar pas a ningú, i encara menys aturar res del que s’estigui movent. Tan sols sumar i confluir de manera no jerarquitzada, respectuosa, democràtica i integradora, de la suma de moviments. La feinada passa pel treball, a diari, per les tasques de logística, de posar-hi imaginació, extensió territorial i xarxes i instruments. dedicar-hi temps, esforç i sobretot molta, molta afició, amor i passió per la feina i la reivindicació. 

A escala estatal, les nostres participacions, individuals i col·lectives a diferents campanyes cíviques, bàsicament impulsades per IU, per la pau, la democràcia, la justícia, la plena ocupació, son l’exemple a potenciar. Hem treballat des de la sobirania i des de l’acord amb plena sintonia i eficàcia. No cerquem dificultats quan no n´hi han.

A escala europea som nucli i part generadora reconeguda de posicions comunes transeuropees, especialment dins el GUE/EVN però sobretot com a PEE (Partit de l’Esquerra Europea). En tots els àmbits, impulsant resolucions, mobilitzacions, o campanyes pluriestatals i multinacionals (la immediata Iniciativa Ciutadana Europea en curs per a constituir un Fons social i solidari n’és un bon exemple), en defensa de la pau, la democràcia i la memòria històrica, la dona, els sindicalisme de classe, els serveis públics, el model social europeu, i contra les polítiques neoliberals en alça dins l’estratègia de Lisboa i els acords i Tractats imposats pel corró dretà, al servei dels oligopolis i la tirania dels mercats a la Comissió i el Consell de la UE. Veure apartat Europa.

Que tot està per fer i tot és possible…

La 6ª Assemblea suposa una oportunitat excepcional i imprescindible que cal saber tractar i potenciar. Ens hi juguem, al costa del nostre poble, alguna cosa més que una etapa d’EUiA.

Toni Barbarà – 12 de febrer 2012 –

Comparteix!
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • Google Bookmarks
  • email
  • del.icio.us
  • Add to favorites
  • Meneame

Escriu un comentari