6a Assemblea Nacional d'EUiA

Altre lloc gestionat amb el WordPress

Els anys de govern anomenat Catalanista i d’Esquerres, en una primera etapa, i d’Entesa Nacional de Progrés, en una segona, van suposar una ruptura política clara en un context d’hegemonia de les dretes (23 anys de govern de CiU a Catalunya, des de 1996 els governs d’Aznar al conjunt de l’estat, etc) que va il·lusionar i esperançar  les esquerres de Catalunya.

En quant a l’aplicació de polítiques d’esquerres i/o progressistes, cal destacar la implantació de lleis i accions de caire social que intentaven millorar la qualitat de vida dels catalans i les catalanes: la Llei de Serveis Socials, les Lleis de barris, el conjunt de les polítiques d’habitatge, les polítiques de la Memòria Democràtica o l’Estatut d’Autonomia que incrementava el sostre competencial de Catalunya i avançava en les relacions federals amb el conjunt dels pobles d’Espanya). Segurament, des d’EUiA hauríem desitjat unes polítiques més clarament i descaradament d’esquerres i, per tant, un govern de transformació social i de canvis estructurals, però el fet que la majoria de socis de govern (PSC-CpC i ERC) no formessin part de l’esquerra transformadora va dificultar aquesta tasca. Tanmateix, la correlació de forces (de la coalició ICV-EUiA i, especialment, d’EUiA) dins de l’exercici del govern, algunes decisions del govern d’entesa (acceptació de la imposició de rebaixar un 5% de sou a funcionaris, aprovació de la LEC tot i el desmarcament d’ICV-EUiA o actuacions dels Mossos d’Esquadra) i la ofensiva de la dreta política, mediàtica i social més reaccionària contra la imatge del govern va significar un allunyament del conjunt de la ciutadania (i dels votants) d’esquerres.


Malauradament, el govern d’entesa va ser una aliança programàtica i institucional (dels grups parlamentaris del PSC-CpC, ERC i ICV-EUiA), però no vam aconseguir traspassar aquest marc d’acció i apostar per una aliança política de les esquerres àmplies i, encara menys, una aliança social amb voluntat de transformació. En aquest sentit, el govern tampoc va col·laborar en teixir aliances polítiques i socials amb els sectors d’esquerres; cal recordar les quatre vagues del món educatiu que van ser desateses pel conseller Maragall o la mobilització sindical contra la rebaixa del sou de funcionaris imposada pel govern estatal. Així doncs, hagués calgut un canvi de perspectiva de l’acció de govern: no és el poble qui ha d’acompanyar l’acció de govern, sinó el govern qui ha d’acompanyar el poble i les seves necessitats.

A nivell intern, el pas d’EUiA pel govern d’entesa va evidenciar la voluntat de govern d’una força de l’esquerra alternativa, la solidesa del nostre projecte polític i l’alt grau de cohesió interna dins de la organització. No obstant, una experiència d’aliança institucional com aquesta hauria necessitat d’un nivell més elevat del que es va donar de reflexió, primer, i, sobretot, d’anàlisi, a posteriori, que hauria reforçat les línies estratègiques d’EUiA en quant a les futures aliances polítiques i, també, socials.

Joan Mena

Comparteix!
  • Facebook
  • Twitter
  • Print
  • PDF
  • RSS
  • Google Bookmarks
  • email
  • del.icio.us
  • Add to favorites
  • Meneame

Escriu un comentari