Els comicis celebrats ahir, 23 de juliol, ens deixen a l’Estat espanyol un escenari obert, però amb una primera lectura general clara: malgrat l’avenç de l’onada conservadora que ha alçat Feijóo i el PP com el guanyador numèric de les eleccions, el PSOE i Pedro Sánchez aconsegueixen una victòria moral gràcies a la seva jugada mestra, i s’erigeixen en l’única força capaç de negociar amb prou actors per a formar govern.
Les eleccions del 23J no resolen la crisi de règim de l’Estat espanyol en un sentit progressista o emancipador, i és que l’ofensiva cultural i política de la dreta no s’aturarà, de fet ha marcat l’agenda de la campanya, amb una inspiració clarament trumpista, i amb la col·laboració dels mitjans de comunicació va aconseguir estendre el relat que la seva victòria era inevitable. Però no només això: el veritable guanyador de la nit és el bipartidisme.
VOX perd 19 escons, en el que suposa un retrocés parlamentari, marcat pel vot útil al PP, però enfortint-se en la batalla cultural de l’onada conservadora, marcant el discurs a partir del racisme, la xenofòbia, l’odi o la centralitat de la “seguretat”. Per la seva banda, Sumar resisteix tot i la pèrdua de vots i escons. El risc, però, d’esdevenir una força accessòria al PSOE i passar a formar part del nou consens de règim, contribuint a tancar la seva crisi i abandonant tot horitzó de superació, és cada cop més tangible. En qualsevol cas, l’escenari de polarització del bipartidisme es pot reforçar encara més si Sánchez no aconsegueix transitar de nou una majoria d’investidura amb el sobiranisme i l’independentisme, cosa que, ara per ara, sembla difícil. Sembla també difícil, però és una possibilitat, el pacte entre PP i PSOE, un “pacte d’Estat” segons l’anomena la dreta espanyola que suposaria una traïció a gran part dels votants del PSOE, però també al llegat del suposat “Gobierno Más Progresista de la Historia”, que suposaria un repte més tant per Sumar (pel posicionament pel qual optaria) i per Catalunya i la resta de nacions de l’Estat.
La detenció de Clara Ponsatí i l’ordre d’extradició de Puigdemont i Comín, emeses avui pel jutge Llarena, s’han d’entendre com un nou moviment del règim per fer gairebé impossible l’acord d’investidura de Sánchez i abocar-nos a la repetició electoral.
El sobiranisme i l’independentisme, per la seva banda, han viscut el retorn d’un antic enemic: el vot dual. Davant de les dretes espanyoles, els electors han optat per les “esquerres” espanyoles, especialment pel PSOE. Les forces més castigades han estat ERC (que passa de 13 diputats i diputades a 7) i la CUP (que perd la seva representació). Junts cau menys, però no aconsegueix passar per davant d’ERC mostrant els límits de l’estratègia de bloqueig i hiperventilació i de l’abstencionisme promogut des de les seves files. Tot i el cop i assolir-se els pitjors resultats a Catalunya per part de les forces sobiranistes des del 1982, qualsevol opció de govern de Sánchez passa per un acord amb elles.
Des d’EUiA considerem que l’estratègia revalidada a la nostra VIII Assemblea Nacional el passat mes de febrer continua sent vàlida i correcta. Els resultats no fan més que evidenciar que el nostre acord amb Esquerra Republicana se situava en el camí correcte, però es constata la necessitat de la construcció d’un front ampli republicà, d’esquerres i antifeixista que protegeixi les institucions, que blindi els drets socials i nacionals del poble de Catalunya. Hem de seguir construint el front democràtic i social que el país i les classes populars catalanes necessiten.
Sense un horitzó de superació del Règim del 78 mitjançant processos constituents republicans, no sortirem d’aquesta dinàmica de retrocés i a la defensiva. De moment s’ha barrat el pas a un govern ultra del PP i VOX, però cal posar sobre la taula una proposta concreta, sobre la que es puguin articular aliances polítiques del conjunt del sobiranisme d’esquerres i de l’esquerra d’àmbit estatal. I cal aixecar un nou cicle de mobilitzacions, ja que, com sempre, només la lluita al carrer ens farà avançar.