Discurs íntegre del portaveu d’En Comú Podem a l’acte celebrat aquest 11 de setembre a Sant Boi de Llobregat per commemorar la Diada de 1976

«Aquesta és la primera diada que celebrem i reivindiquem com comuns en un procés que ens ha de portar a la configuració d’un nou espai polític. Una eina que es constitueixi com a alternativa per les classes populars catalanes i a la vegada alternativa de país. Precisament allò que s’ha plantejat des de sempre el catalanisme popular que hem de saber construir en clau de nou catalanisme de majories.

Catalunya és un poble divers i mestís i és aquest propi mestissatge renovat i sedimentat al llarg dels segles el que configura la seva pròpia cultura nacional. A voltes s’ha volgut veure la diversitat com a debilitat nacional, però és precisament aquesta diversitat el que ha configurat una realitat nacional allunyada dels projectes homogeneïtzadors del centralisme més ranci, autoritari i repressor. Ha estat en la diversitat que ens hem fet forts, i en l’homogeneïtat, dèbils. Aquesta ha estat la clau de la “misteriosa” resistència catalana en els moments més durs de la nostra historia.

La diada de Sant Boi de 1976, ara fa 40 anys, simbolitza com pocs altres moments aquesta realitat. Sant Boi expressa la lluita al mig d’una de les dictadures més ferotges del segle XX. Una lluita per les llibertats nacionals i socials que és incomprensible sense els moviments socials que havien iniciat el desafiament, singularment el moviment obrer i veïnal. Moviments que havien teixit una nova cultura de la protesta, segons la qual s’estenia per àmplies capes de la societat la convicció compartida que no hi havia possibilitat de destí individual si aquest no es teixia amb el col·lectiu. Però també és incomprensible sense la reconstrucció d’una societat civil diversa i heterogènia, però netament antifranquista, que havia ajudat a passar de la protesta a la proposta. La proposta d’un país nou, amb alternatives concretes per la sanitat i l’educació, per l’urbanisme i la cultura, alternatives que per concretes configuraven una alternativa global de sistema. Volien construir una nova societat, una nova Catalunya. Pel règim aquesta fusió entre moviments socials i societat civil era el catalanisme. Segons un informe del Consejo Nacional del Movimiento, la conjunció del moviment obrero amo.

“Este catalanismo, cuyo Estado Mayor (se conocen todos sus miembros uno a uno), es capitalista, tiene como masa los barbudos, melenudos, marcusianos, che-guevaristas, marxistas, intelectuales del neo-izquierdismo, los jóvenes clérigos, las monjas (en especial las castellanas), los universitarios contestatarios, a los que el Banco Urquijo sostiene económicamente, y una clase media que quiere ser europea, que frecuenta las “boites” que sabe de striptis, que asisten a Montserrat, piden el divorcio, que tienen coches, y organizan huelgas y comandos”.

Fou precisament la força expressada per aquest catalanisme de majories, que tenia la seva base principal en les classes populars, i el resultat de les eleccions del juny de 1977, quan una Editorial de l’ABC escrivia “estos catalanes hasta cuando sudan, sudan en rojo”, el que portà al restabliment de l’autogovern de Catalunya l’octubre de 1977, molt abans de la mateixa aprovació de la constitució espanyola el 1978, com un reconeixement de la sobirania de Catalunya prèviament a qualsevol nou ordenament constitucional. La llibertat i la sobirania es conquerí així per l’acció del poble i només del poble i a ningú més que al poble devem les postres llibertats.

De fet, fora dels debats on romanem massa atrapats com a país, Catalunya s’ha construït sempre a sí mateixa. Tan sols el poble català pot no decidir, sinó construir el seu propi futur, i en això no hi ha espera que valgui, tampoc hi ha pressa que valgui. Però alhora construïm les nostres llibertats quan els nostres pobles germans són més lliures, i no a l’inversa. Per això de la triada republicana de llibertat, igualtat i fraternitat, la fraternitat no és una declaració de bones intencions. Només és possible construir la llibertat i la igualtat a través de la fraternitat.

Aquesta ja estat la base del catalanisme popular, del catalanisme de majories, del catalanisme simbolitzat pels Gabriels Alomar, els Seguí, els Peiró, els Companys, els Camorera o els Gregoris, però simbolitzat sobretot per l’acció del poble de Catalunya.

Sant Boi, ara fa quaranta anys, mostra com el desafiament construeix noves realitats. Ara estem en un nou moment d’atac a les sobiranies, a totes les sobiranies i d’aquí el naixement del clam per la justícia social i de dignitat nacional. Els atacs als nostres drets socials han estat alhora i de forma indestriable una agressió als nostres drets i també un atac constant a l’autogovern de Catalunya. Hem de construir front aquesta realitat el desafiament, passar de la protesta de nou a la proposta, per defensar i reconstruir la nostra sobirania social, ecològica, de gènere, econòmica i nacional.

Hem defensat com ningú en aquest darrer any el dret a decidir dels catalans i catalanes, però més enllà de la necessitat d’aquest reconeixement pel qual seguirem lluitant, hi ha també la certesa que la sobirania no només es decideix, sinó que bàsicament es construeix. Com així sempre ha estat en la història del nostre poble. Aquest és un procés que ha de partir de la força de la pluralitat, de la nostra força més essencial. Sense dogmes que ens atrapin o com deia Ausiàs March en una de les primeres mostres literàries modernes de la nostra llengua, sabent que “Creixen saber la ignorància es desperta, tan sols al cec foll tota cosa li és certa”. Però amb fermesa, la fermesa d’un poble que lluita des de fa segles per la construcció d’un espai sobirà de justícia social i llibertats.

Hem de mirar aquesta terra, la nostra terra, de fit a fit. Deia que aquesta era la primera diada comuna i probablement el principal repte que té aquest nou espai és construir de nou alternatives concretes per construir una alternativa global, construir les sobiranies concretes per reconstruir la sobirania global al servei d’aquest poble.»