Intervenció del president del grup parlamentari de Catalunya En Comú-Podem en el Ple del discurs d’investidura de Jordi Turull (JuntsxCatalunya)

Estem vivint una de los hores més fosques de la història del nostre país.

Un moment on la tàctica s’imposa constantment a una estratègia inexistent.

Després de tres mesos de negociacions entre Junts x Catalunya, ERC i la CUP, on semblava que el repartiment del govern o dels mitjans de comunicació era el més important, la crua realitat s’imposa:

. No hi ha estratègia més enllà de l’èpica de la derrota

                        . No hi ha tàctica més enllà de la pura reacció al calendari judicial.

El Ple que semblava impossible celebrar, es celebra avui aquí a causa d’una convocatòria del Jutge Llarena del Tribunal Suprem, es pensa en funció dels esdeveniments o no que puguin passar demà i es demana el vot també en funció d’aquests esdeveniments.

El programa, la recuperació de l’autogovern,  la necessitat de construir un futur col·lectiu, tot subordinat a una sola realitat: Una Sala i un Jutge.

I és que massa vegades en els darrers anys succeeix que, creient que s’està fent un boicot a l’Estat, el que en realitat estem fent és un autoboicot, un boicot a nosaltres mateixos, al conjunt del poble de Catalunya.

 

• Crítica a la repressió del PP

 

És cert, és absolutament intolerable l’actuació de certs aparells de l’estat.

Com ho és veure un Govern de l’estat, ple de casos de corrupció que vol amagar avivant el conflicte, fent cas omís als dictàmens del seu propi Consell d’Estat i un Tribunal Constitucional resolent sobre temes que no se li havia demanat.

Com ho és veure resolucions judicials que indiquen que una persona està a la presó o no en funció de que van convocar mobilitzacions que van provocar la violència de l’estat, i per tant són responsables d’aquesta última.

Com ho és quan veiem com un Tribunal indica a un Parlament com ha d’aplicar el seu reglament, fins i tot contravenint-lo, o quan llegim sentències on es diu que no es pot recuperar la llibertat d’una persona, ja que:

 

“Su ideología coexiste además en un contexto político en el que no hay certeza de que haya desparecido la intención de alcanzar la independencia de Cataluña.”

 

És a dir que roman a la presó per la seva ideologia i no per les seves accions, eliminant en aquesta realitat l’estat de dret.

Que la separació de poders és quelcom que s’ha posat en dubte en mil casos de corrupció, a Espanya i a Catalunya, és evident, com ho és que en aquest cas estem assistint a la intromissió constant i directa del poder judicial en el poder legislatiu i que en aquest procés mort la confiança en les garanties i la mateixa democràcia.

Estem vivint un procés en el qual el poder judicial marca l’agenda política i de recuperació de l’autogovern.

Però estem vivint també un procés on el calendari judicial i l’estratègia de la seva denuncia està subordinant tota la realitat política i aquesta investidura n’és la prova.

 

• Defensa de l’autogovern

 

La recuperació de l’autogovern de Catalunya no pot quedar en mans d’una mera tàctica reactiva. Aquest recuperació és necessària per aconseguir fer-nos forts com a país i no més dèbils, és necessària per avançar i no retrocedir, és necessària per lluitar contra la judicialització de la política, però sobretot és necessària per no deixar ningú enrere.

Algun poden pensar que les nostres institucions són mer “autonomisme” i per tant instruments al servei d’una tàctica sens estratègia i pensant això demostren un desconeixement del que és i el que ha estat el nostre país, parlen i actuen llavors per una part i no pel tot.

L’autogovern de Catalunya és una conquesta republicana, no simbòlica, que s’estableix durant la II República, i la seva reinstauració després de una de les dictadures més ferotges del segle XX es prèvia a la pròpia Constitució espanyola.

 

Nosaltres reclamen i ens comprometem en la defensa d’aquest  autogovern tant davant dels que els intervenen fent saltar pels aires tots els pactes previs al 78, com davant de qualsevol consideració instrumental i simbòlica de quelcom que es patrimoni col·lectiu de tots els catalans i les catalanes.

Aquí mateix l’1 de març el nostre grup va aconseguir celebrar un Ple pel desbloqueig per obrir a la ciutadania de bat a bat el debat que es manté tancat en decisions reactives perses sense pensar on ens porten.

Aquell dia, tots ens vam donar compte que només hi ha un punt en comú, un mínim comú denominador, que ens pot treure d’aquí amb àmplies aliances i majories transversals: defensar l’autogovern, i defensar l’autogovern per sortir d’on estem, per construir un país amb la seva gent.

En moments crítics com aquests ens cal més intel·ligència i menys autocomplaença, menys èpiques de la derrota i victòries de totes i tots, que són les úniques que valen la pena.

Però això no és el que hem viscut els últims tres mesos.

 

• Tres mesos d’autoboicot

 

Vam viure una campanya electoral on Puigdemont va prometre que si guanyava tornaria a Catalunya.

. No va passar.

. El dia que tothom l’esperava, amb fotos a instagram incloses, no va aparèixer. . Era el 31 de gener, feia ja més d’un mes de les eleccions.

. Es va dir que esperéssim que es recorreria a instancies internacionals per assegurar que Puigdemont podria ser elegit. Tampoc va passar.

 

Després de moltes reunions on es parlava de coses que desconeixem, el 6 de març es va proposar a Jordi Sánchez per la investidura:

. Se’ns havia dit que Puigdemont havia marxat a Brusel·les per impedir que la Presidència de la Generalitat acabés a la presó,

. El mateix Puigdemont referint-se a la possibilitat d’una investidura a Junqueras havia afirmat que no es podia elegir un President de la Generalitat a la presó. “No és pot ser president des de la presó” van ser les seves contundents paraules.

. Però ara si que es podia, que el que era veritat abans ja no ho era ara. El dia assenyalat pel ple, també va ser suspès. En espera d’una resolució del Tribunal d’Estrasburg o de la ONU que tampoc es va presentar.

. Abans d’ahir mateix Jordi Sánchez renunciava a la seva candidatura. Tres mesos després de les eleccions.

 

Avui se’ns presenta un nou candidat i davant el temor que ell també pugui acabar a la presó o ser inhabilitat, se’ns proposa que se’l voti amb urgència.

Puigdemont que no podia anar a la presó per ser President de la Generalitat, ara ens proposa que investim a un altre President precisament perquè hi ha perill que vagi a la presó.

Fins aquí hem arribat. I així fins quan? Fins quan? Fins quan? I fins a on?

El que estem vivint és la constatació de la bancarrota absoluta de totes les estratègies, les “astúcies”, que buida que és aquesta paraula ja avui, que van prometre el que no sabien ni com complir.

El que estem vivint és l’esgotament total i absolut dels simbolismes, de repúbliques que s’expliquen com estats mentals i processos constituents que ens diuen que es faran a Brussel·les.

I hi ha patiment, el patiment de tots aquells que pateixen la judicialització, però també el patiment de tot un poble que viu pretesos boicots a l’estat com autoboicots reals a tots nosaltres que no duen enlloc.

 

• Conclusions

 

Avui, per no saber, no sabem ni què se’ns proposa.

Se’ns proposa investir un President que serà President i per tant se’l vota a ell? Se’ns proposa participar en una nova èpica de la derrota, que el nostre poble ha pagat tan cara altres vegades? Se’ns proposa fer això avui per anar a una nova candidatura demà o per anar a noves eleccions?

Que se’ns està proposant? Tenim dret a saber-ho i té dret tot el poble del que vostès en són els seus representants. No traicionem de nou la seva confiança.

És evident que vostè no és el nostre candidat, no ho és en la mesura que representa l’etapa de la Convergència de les retallades, l’etapa de la Convergència del saqueig del 3%, de massa coses i de massa gent que estan sent oblidades, de la Convergència que no li tremolava el pols demanant anys de presó pels activistes del 15M.

També ho és que avui no s’està proposant ni debaten això, sinó participar en un martirologi en un tàctica que neguem.

La denuncia no es pot convertir en autolament per justificar les pròpies conviccions, la cerca de la justícia no es pot convertir en un exercici constant sense sortida.

No serveix per actuar contra el procés judicial que s’abat sobre diputats i diputades d’aquesta cambra.

. No serveix perquè sortim del bloqueig.

. No serveix per garantir un aplicació de la renta garantida que no deixi fora a una part del seus receptors.

. No serveix per acabar amb les llistes d’espera i les taxes més altes de tot l’estat.

. No serveix per afrontar els grans reptes d’aquest país

. No serveix per deixar d’estar atrapats en aquest present etern i començar a caminar cap el futur.

Cal afrontar la necessitat d’una nova etapa, concentrar totes les nostres forces en la recuperació de l’autogovern, en construir un futur de respecte a la sobirania i al conjunt del poble de Catalunya, en concentrar-nos en superar el bloqueig no en portar-nos cap el precipici i no deixar a ningú enrere.

Només mirant de fit a fit el futur que ens mereixem, podrem desbloquejar aquest present. I això, ho lamentem, no ho representa aquesta proposta, caldrà anar molt més enllà d’aquest moment i aquesta proposta.

Caldrà construir estratègies i no tàctiques, construir el país i no portar-lo contra la paret, deixar de viure en la èpica de la derrota, per moltes veritats o mentides que contingui, i començar a lluitar per les victòries de tots i de totes.